Ahir, 25 de març,
onomàstica d’anunciacions i encarnes, em feren un regal meravellós: passar tres
quarts d’hora amb 11 joves de 3r d’ESO de la mà de la paraula, mai més
ben dit.
Us en faig cinc
cèntims. De la mà de la paraula és un projecte del CEFIRE que
interrelaciona autor#s i lector#s, autoria i lectoria, a través de
l’escriptura, la paraula, a petjades (enguany hi participen 33 escriptor#s i 1.500
alumnes, de 66 grups, de 32 centres, de
20 localitats... Quina canya!, 1.500 joves coneixent literatures i escrivint
relats!). Bé, pel que m’han contant, l’alumnat passa un temps esbrinant qui és
l’autor o autora que els ha correspost i, en grup, escriuen una narració que ha
d’acabar la dita autora o autor. Tot seguit preparen una entrevista, també
col·lectiva, i li la fan, en vídeo, per skype o en persona. L’any passat em va
tocar un 1r de Batxiller de l’IES Marjana de Xiva;
enguany me n’han tocat dos, de 3r d’ESO –14-15 anys–, un de València
–IES Lluís Vives– i un d’Asp –IES La Nía.
Tornem al principi.
Després de les presentacions adients –Joel, Cova, Lola, Andrea, Sergio,
Candela, Martín, Luz, Pablo, Larisa, Juan i Joan Carles (el profe)–, comença
l’entrevista, cara a cara. “Què et motiva escriure?”, és una de les primeres
preguntes... “La vida”, els conteste, “vosaltres”... No s’ho creuen. Jo, sí.
Aquesta entrada n’és la prova.
Parlem de llur relat,
del fet que la protagonista siga lesbiana; de Tarzan, d’Steven Univers i de la
Capitana Marvel; de xenofòbia i de feminisme, de traduccions, de reptes i de
com d’important és la curiositat. De literatura també, i tant. No sabien qui
era Maria-Mercè Marçal –els n’he regalat la divisa i els ha encantat–, però sí,
Pere Calders i Víctor Català –tot i que ignoraven que era una dona: Caterina
Albert... I de pseudònims, de séquies i falleres, de permisos sense sou i d’aprofitar els trajectes amb bici per a
prendre notes o fer un vers, als semàfors, és clar.
Al final, quan me
n’anava, una de les joves m’ha mostrat un quadern, l’ha obert i m’ha dit que de
tant en tant hi escriu coses, i també en el mòbil. Una glopada d’oxigen! Les
cames encara em tremolen de l’emoció.
Gràcies pel teu post, Encarna. Demà el llegirem a classe. Per a nosaltres ha estat també un plaer rebre't a l'aula, conversar amb tu i ensenyar-te l'institut. Esperem encuriosits el teu final al nostre relat.
ResponEliminaJoan Carles.
Gràcies a vosaltres, i al CEFIRE, per comboiar-me en un projecte tan engrescador.
Elimina