Mesdames, belle moitié de l’humanité,
Oum Kalsoum, 1968
No sé si heu anat mai a Istanbul, l’antiga Constantinoble. Si la
resposta és que no, feu-ho i, en acabant, visiteu Venècia: la màgia de la
Sereníssima s’entén millor havent recorregut abans l’Ull de l’Univers. I no
tardeu massa, perquè les dues estan en perill de mort a causa del mateix mal,
‘hominitis’, una malaltia amb moltes soques, totes letals.
Però no volia parlar dels estralls que provoca
el factor humà a la Terra, sinó de la Ciutat de les mil mesquites. En
arribar-hi, abstraieu-vos tant com pugueu de les quantitats ingents de
testosterona pilosa que corre per les seues vies i artèries, i admireu els
portents que l’home és capaç d’alçar per honorar el seu déu, com ara Santa
Sofia –la huitena meravella, al parer d’alguns–, que et deixa amb un pam de
boca oberta; les innúmeres mesquites –imprescindibles: la blava, la blanca i la
nova– i les també nombroses esglésies –ortodoxes i catòliques. Visiteu, així
mateix, Topkapi, el serrall per excel·lència, i Dolmabahçe, la meravella
versallesca; la Cisterna Basílica, amb un bosc submergit de 336 columnes, dues
amb caps de Medusa per base, que em van fer miquetes el cor, vés a saber per
què; el modern districte de Beyoglu i els voltants del Gran Basar: mil i un
contrastos entre el consumisme neoliberal més bèstia –amb vel i sense vel– i el
fanatisme religiós més atrabiliari... En quatre paraules, un món dissemblant
que et colpeix i et corprén, i que se’t queda gravat a la memòria per sempre,
tant és que no hi tornes mai.
Ara bé, si em féreu triar la cosa que més em va
impressionar de tot el que hi vaig veure, ho tindria molt clar: la mirada
còmplice que em llançà una gateta blanca i roja, d’ulls heterocroms, just
després de visitar les estances de l’Harem que fins 1853 ocuparen centenars i
centenars de dones, entre mullers legítimes i esclaves sexuals i de servei,
cosificades per a plaer i gaudi d’un sol mascle; quan encara no m’havia refet
de l’impacte que m’havia causat veure fins on és capaç d’arribar un home per a
donar-se importància davant dels seus semblants. Me la vaig trobar a l’exterior
de la porta d’eixida i de seguida se’m va acostar decidida, com si fera anys
que m’esperava.
Que quina importància té?... Doncs, molta,
perquè, tot i que ja havia sentit parlar, en diferents mitjans, de l’existència
de ciutats de gats i de ciutats de gossos, mai, fins llavors, no ho havia
constatat. Done fe que Istanbul és, sense cap mena de dubte, una ciutat felina:
asseguts als bancs dels jardins, passejant per museus i per mesquites, ocupant
ruïnes i descampats, en qualsevol racó de qualsevol dels seus carrers,
carrerons, atzucacs i avingudes no es veuen gossos, sinó gats; gats de totes
les grandàries i colors, gats de totes les races, sobretot femelles, i tots,
tots, amb el pèl lluent de salut i la panxa plena. I el que resulta més estrany
és que ningú no sap a ciència certa per què hi ha un nombre tan regran de
fèlids i tants repoquíssims cànids, ni per què els otomans es comporten a
l’inrevés que els d’altres indrets: mansois i bencarats, els gats, i esquerps i
amoixamats, els gossos.
Aquesta realitat, unida a l’estrany encontre al
serrall, em va decidir a mirar de descobrir el perquè de tot plegat. Vaig
passar dels blogs que no suggerien més que favades i em vaig dedicar a
escorcollar en biblioteques reals i digitals, fins que el destí em posà sobre
una pista més veraç: la correspondència perduda de la gran viatgera anglesa
Lady Mary Wortley Montagu –el primer occidental a visitar les habitacions
secretes del palau imperial– a una amiga. I açò és el que fins ara, després
d’anys d’àrdues investigacions, he pogut esbrinar.
Fa milers d’anys, en l'època en què les aigües
del riu Lykos fluïen a lloure pel terme..., molt abans, per tant, que Bizas el
Megariot fundara, a la vora del Bòsfor, la colònia tràcia que poc després
esdevindria Bizanci en honor seu i, més tard, Constantinoble..., just on hi
havia l’acròpolis i on, entre 1459 i 1465, el sultà Mehmet II el Conqueridor
féu bastir les construccions que serien l'origen del palau de Topkapi, és a
dir, a sota mateix dels fonaments de l’edifici de l’Harem..., hi va establir
residència una reina cretenca, Pasífae, farta de les mentides que el seu marit
i altres hòmens de la cort anaven contant d’ella i d’un bou blanc –per
difamar-la, i també per llevar-li el tron–; allí va viure, amb un grup escollit
d’acòlites de la Gran Dama del Laberint, i allí va morir i va ser enterrada.
Aquesta dada seria una mera anècdota si no fóra perquè la dita reina era
germana i deixebla de la mítica bruixa Circe d’Eea, aquella que diuen que
encisà Odiseu i que estigué a punt de convertir-lo en porc, i perquè en aquell
indret va manar erigir un temple a la Mare Terra.
Doncs bé, pels hammams femenins de la ciutat corre
la brama que els planys de les dones i xiquetes maculades any rere any, i segle
rere segle, aconseguiren per fi despertar Pasífae. Promptament l’esperit
evitern es va fer càrrec de la situació i, en havent convocat les erínnies dels
antics ritus hel·lens i les ginnes locals, va
trobar la manera de posar remei a tanta injustícia i crueltat. Amb
l’ajut d’una variant vaporífera de la poció metamorfosant que féu famosa sa
germana, ressuscità les odalisques i els sultans morts fins llavors, i els
reencarnà segons la vida que havien portat: a les fantasmes de les esclaves,
les convertí en gates llustroses, i als espectres dels emperadors, en gossos
pollosos. Un prodigi que es repetí, cíclicament, fins al 1922, l’any en què es clausurà,
per llei, l’Harem del palau de Dolmabahçe.
És per això que Istanbul és plena pertot de
gates. I, quant als pocs gossos que hi veiem sense amo, són les ombres dels
sultans, condemnats a vagarejar ad æternum, morts de fam i sarnosos,
pels carrers de la Mare del Món.
Espere que aquesta explicació us agrade tant com a mi m’ha agradat
escriure-la, car ningú no em podrà negar que, se non è vera, è ben trobata.
[Publicat
originalment en el Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna.
Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, 2015, pp. 26-28, i també en "El conte del diumenge" de LaVeu]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada