Dones i meravelles
Estic trista perquè m’he assabentat de la
mort d’una dels grans de la CF (ciència ficció), Ursula Kroeber Le Guin; ha sigut el proppassat 22 de gener. Què hi
farem!, és llei de vida!
I també estic trista perquè el 27 de gener
farà tres anys que va morir una altra mestra, tot i que per ací gairebé ningú
la recordarà, Suzette Haden Elgin, lingüista, feminista i escriptora (narradora,
assagista, novel·lista, poeta...), la vida i el
decés de la qual hi va passar sense gaire pena ni glòria; de fet, no té ni
entrada en Viquipèdia (ni tampoc en l’espanyola), i damunt, en la causa de la
mort, algú hi ha escrit la paraula ‘demència’.
Doncs bé, com que tothom, d’ambdós sexes,
escriurà merescudíssimes lloançes sobre Le Guin, l’única autora coneguda per molts lector#s de CF –en particular, i és una
llàstima perquè té una obra ingent, per La mà esquerra de la
foscor (Proa)–, si deixem de banda el Conte
de la serventa, de Margaret Atwood (Quaderns Crema) –famós últimament per
la versió que n’ha fet la sèrie de televisió “El cuento de la criada”–, jo en
faré cinc cèntims de Haden Elgin.
Bé, per si no ho sabeu, sóc fan de la CF,
preferentment feminista a hores d’ara, des que vaig arribar a València el curs
76-77, a
estudiar, no recorde gràcies a qui (¡el meu exemplar de l’antologia Mujeres y maravillas, de Pamela Sargent,
té 40 anys!), un gènere que m’ha donat moltes hores d’entreteniment gojós i bona
cosa d’alegries i reflexions, gràcies al bon fer de gent com Miquel Barceló,
una literatura que denuncia el present com cap altra, al meu parer, donant-nos l’esperança
de canviar aquest món patriarcal o llevant-nos-la del tot. I també n’he escrit:
La primera misiva, mais ce n’est pas la
dernière (1984) n’és una mostra, i alguns contes de fa menys temps, com ara
“Sapiens sapiens?” (2007), o “Under ground without diamonds” (2016).
En un primer moment, vaig descobrir autores de la
talla de Joanna Russ, Ursula K. Le Guin, Jane Yolen, Lois McMaster Bujold,
Marion Zimmer Bradley, Julian May, Mary Shelley, James Tiptree Jr./Alice Sheldon...
I més recentment s’hi afegiren Charlotte Perkins Gilman, Sheri
S. Tepper, Vonda McIntyre, Margaret Atwood, Nicola Griffith, Eleanor Arnason, Elizabeth
Moon, Nancy Kress..., i és clar, Suzette Haden Elgin (https://en.wikipedia.org/wiki/Suzette_Haden_Elgin),
potser l’autor de CF que més m’ha impactat de tots els que he llegit –i n’he
llegit molts–, fins i tot més que Huxley o Orwell, i ho ha fet amb les seues
úniques dues obres publicades en una llengua que entenc: Lengua materna (1984) i La
rosa de Judas (1987), els dos primers volums de la trilogia “Llengua
materna”. Abans, però, de posar-se a escriure la trilogia, Haden Elgin va
dedicar uns quants anys de la seua vida a crear el làadan (gramàtica,
diccionari i casset de pràctiques inclosos), una llengua pensada per a
expressar les percepcions i els sentiments de l’altra meitat de la humanitat,
tal com ella mateixa ho explica en la publicació següent, "Per què una dona no és com un físic", traduïda per Margarida Castells:
http://escritorasfantastikas.blogspot.com.es/2015/05/por-que-una-mujer-no-es-como-un-fisico.html
http://escritorasfantastikas.blogspot.com.es/2015/05/por-que-una-mujer-no-es-como-un-fisico.html
De la primera novel·la, Eulàlia Lledó diu:
“Lengua materna arrenca l’any 2205
en un món interestel·lar, però de seguida recula fins al 2179 per avançar
linealment fins al 2212. [...] La novel·la explica un món en què la supremacia
dels homes és absoluta, els feminismes han estat anorreats i les dones, per
tant, no tenen poder de cap mena. Excepte... Excepte la potent saga de les
lingüistes, professionals que, malgrat estar sota la fèrula dels homes,
coneixen infinitats de llengües, tant humanes, com humanoides i alienígenes,
atès que la dinastia s'encarrega dels contactes amb les diferents estrelles i
és imprescindible en d’ineludible comerç interplanetari amb els altres mons,
cosa que fa que el coneixement de llenguatges sigui un bé preciós. Aquesta
habilitat els confereix un enorme poder i, per tant, estan perfectament
capacitades per crear el somni d'una llengua pròpia. I sí, ho aconsegueixen.
Justament Lengua materna acaba en aquest punt,
però explica molt més. Els preàmbuls a cada capítol parlen habitualment de
lingüística, de com funcionen les llengües, dels trets característics, i sempre
són lliçons per sucar-hi pa (perquè sapiguem amb qui ens juguem els quartos
fins i tot esmenta el basc) i té un apèndix de dues pàgines i mitja perquè ens enllaminim amb un tast de làadan. Malgrat ser un llibre de
ciència-ficció, té trets d'assaig i de vegades vira cap a la novel·la negra,
sense deixar de petja mai una trama que s'aguanta com una xarxa ben travada i
tensa, perfectament versemblant, i uns personatges de carn i ossos amb entitat
pròpia, ben rodons.” (http://www.huffingtonpost.es/eulalia-lledo-cunill/lengua-materna-el-somni-d_b_14813282.html)
No puc
deixar passar l’avinentesa d’enllaçar la traducció de l’entrevista que Jenna Glatzer
li va fer el juny de 2007:
I posada a fer regalets, un altre més, en aquesta
ocasió un relat de James Tiptree Jr./Alice Sheldon, una altra dels grans: “Les
dones que els homes no veuen”, traducció també de Margarida Castells.
Ah, i si voleu saber què s’ha fet i què es fa a la
península ‘histèrica’ –com diu Pamela Palenciano– en CF, no deixeu de llegir
aquest bon repàs de Lola Robles per a barcelona
review d’abril de 2017:
http://www.barcelonareview.com/91/s_lr.html#a
http://www.barcelonareview.com/91/s_lr.html#a
Encarna Sant-Celoni i Verger
Bon repàs de ciència ficció feminista.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaOK! Gràcies per la llista d'autores boníssimes de CF. Gràcies, Encarna, per descobrir-me, especialment,a S. Haden Elgin ...
ResponElimina