SI CALLEU, LES PEDRES CRIDARAN

SI CALLEU, LES PEDRES CRIDARAN*

¡Sóc Cassandra! [...]
Però, si no m’escolten quan parle,
¿què sóc sinó quelcom descarnat,
un fantasma que ningú veu?
Sheri S. Tepper
 (de The Gate to Women’s Country)

Fa mesos que recull material sobre el cas dels cinc escòries (un militar, un guàrdia civil, un perruquer i dos ultres futbolers amb antecedents, membres d’un grup de whatsapp de 21 mascles autodenominat La manada) que el 7 de juliol de 2016 van violar repetidament una jove madrilenya de 18 anys a Pamplona –amb una prova indiscutible: el vídeo que gravaren per vanar-se’n–; sí, tenia en ment escriure-hi un article perquè em temia que passara el que està passant, i no sabeu quant m’hauria agradat haver-m’hi equivocat. Com que se’n parla i se’n parlarà més del que caldria, em limitaré a fer unes quantes reflexions.
La primera és que, amb una mala pega cruel, el judici va començar el dilluns 13 de novembre, el mateix dia en què 25 anys abans –el 1992– va tindre lloc el segrest, la violació, la tortura i l’assassinat de les 3 xiquetes d’Alcàsser per no se sap quants íncubes de cloaca, un crim encara no resolt fefaentment, almenys per a mi.
La segona fa ois: segons un article d’El Mundo del 12 de novembre, signat per E.M., “Los cinco se encuentran en prisión provisional desde el 7 de julio de 2016, el día de los hechos. Los tres primeros [els no militars] comparten abogado y módulo en la cárcel de Pamplona, donde lejos de ser repudiados por el estigma de ser presuntos violadores tienen buena relación con los internos y frecuentan el polideportivo”.
La tercera. Tota aquesta exposició mediàtica del judici me n’ha recordat un altre, iniciat el 3 de setembre de 2001, per l’assassinat de Rocío Wanninkhof (oct. de 1999), amb una acusada, Dolores Vázquez, condemnada per un crim que no havia comés. Al llarg de disset mesos, i durant molt de temps després –fins que se’n descobrí el veritable assassí–, la premsa espanyola, encapçalada per El País, ABC i El Mundo, manipulà la informació i criminalitzà i linxà sense cap prova la presumpta culpable, una dona; per a més detalls, lesbiana.
L’una va ser acusada sense proves, l’altra és víctima amb proves incontestables, i ambdues comparteixen un handicap, són dones i, només per això, llur paraula fou i és posada en dubte, com la profeta Cassandra, maleïda per Apol·lo per no haver volgut gitar-se amb ell. No és el mateix cas, ja ho sé, però, tant en un judici com en l’altre, el quart poder massacra la femella: en aquest, deixant caure que potser hi va haver consentiment; en aquell, acusant una innocent. Qui té la paraula, mana, i la premsa, que té molt de poder i ho sap, se n’aprofita perquè, àdhuc ranquejant, el sistema es mantinga.
La quarta. El 14 d’octubre de 2016, en un articlet titulat “Manada”, Emma Riverola dubtava si «és la mateixa violència de sempre o si les xarxes estan propiciant l’aparició de mons paral·lels...». Sí, i tant que sí; és la violència de gènere de sempre, una guerra desigual i injusta que causa més de 1.000 violacions, un sens fi d’assetjaments i agressions sexuals de tota mena, i entre 60-75 assassinats anuals en aquest trosset de món; una guerra que el sancta sanctorum patriarcal revifa i apaivaga cíclicament, depenent de si creixen o s’estanquen les veus en contra; una guerra que ja dura massa. I, quant a les xarxes socials, al meu parer ni fabriquen realitats paral·leles ni són reductes de l’exhibicionisme matxirulo més barroer; simplement mostren una cara més del masclisme.
Pareidòlia. Worth1000.com
Des que el món és món –que no la Terra–, i pares i sacerdots decidiren convertir el cos de llurs filles i fidels en moneda de canvi i arma de guerra, a tot arreu hi ha depravats a la cerca d’incautes i cautes preses; però, per sort, també hi ha dones que, “sobrepassant la naturalesa de la fembra” i sobreposant-se a la vergonya i a la por al càstig, alcen la veu per denunciar els crims de tals espècimens; perquè denunciar l’abús sexual es paga, ausades que sí. I si no em creieu, pregunteu-li-ho a Aracne, la predecessora mitològica de Tarana Burke, l’activista que fa més de deu anys va impulsar la campanya #MeToo (#JoTambé), fa deu dies estrella de les portades dels MMCC i ara noticieta interior, com prompte ho serà aquesta, fins al propvinent escàndol.
Reprenem el fil. Segons explica el poeta Ovidi en les Metamorfosis, fa molt de temps, a Lídia, hi havia una jove famosa en l’art de teixir que, reptada per la dea Atena a fer un tapís millor que el d’ella, es va atrevir a dir-li a la cara que son pare era un depredador sexual, i el seu oncle, i els seus germanastres, i el seu avi... Així és, en el tapís que brodà, Aracne va fer-hi un repàs dels estupres comesos pels mascles olímpics sense deixar canya dreta: Zeus, Posidó, Apol·lo, Bacus..., i també Cronos. Les víctimes: Europa, Astèrie, Leda, Antíope, Alcmena, Dànae, Mnemòsine, Dòride, Egina, Eòlia, Teòfane, Demèter, Medusa, Melanto, Isse, Erígone, Filira... Sí, moltes de les dees, nimfes, titànides i simples mortals vexades i/o violentades que es mostren sense pudor a les sales dels museus. Mites fundacionals en diuen.
Vista l’actualitat, molt pocs canvis en tantíssims segles, ¿veritat?, tret que ja podem votar o treballar fora de casa. No, si encara resultarà que Harvey Weinstein, Dustin Hoffman, Terry Richardson, Woody Allen, Kevin Spacey,... –i el fotimer d’anònims més pròxims de tots els àmbits els crims dels quals anem coneixent, però no el nom– són uns sants, i les denunciadores, unes males putes; si encara resultarà que açò és un concurs mundial de mascles alfa i avant, per veure qui se’n folla més i fa més osques al revòlver.
I, si parlem del sexisme en els mites, què dir de la inhumanitat que mostra l’home envers la dona en els llibres sagrats per excel·lència començant per la Bíblia, el suport moral de la nostra meravellosa civilització occidental. Més nucs de la corda que ens penja de la forca androcèntrica. Perquè, a veure, ¿en quina ment malalta cap que una agressió sexual puga ser plaent per a la persona agredida, siga bebé, núbil o adulta? La violència de gènere no és natural, és concomitant amb la cultura sexista que ens matxuca des que naixem; l’únic factor de risc ineludible de patir-la és ser dona, i la vulnerabilitat no té data de caducitat.
Vinyeta de J.Morgan. Canarias7
Doncs bé, el càstig que va rebre Aracne per teixir aquell tapís delator ja us el podeu imaginar. En això sí que han canviat una mica les coses: ara, a les valentes que gosen denunciar els qui les assetgen o violen, ja no les converteixen en aranyes; hi ha prou a denigrar-les i a qüestionar la seua credibilitat, mentre emblanquinen les agressions i exculpen els acusats. No som putes ni estem boges ni som unes mentideres –els trets intrínsecs a la maligna condició femenina segons l’imaginari col·lectiu conreat al llarg de segles i segles pel patriarcat–; som dones, persones, que quede clar. I com que el masclisme sempre se les apanya per a transformar les víctimes de violència de gènere en sospitoses, si vosaltres calleu, cridarem nosaltres.
Quan un oncle t’arrima el ‘paquet’ al cul, està abusant de tu; quan un superior et recrimina que no dugues falda o insinua que us aneu al llit a canvi de X, està abusant de tu; quan un poeta que admires et clava mà en un sopar literari, està abusant de tu; quan un amic insisteix i reinsisteix a morrejar-te dient-te "estreta", està abusant de tu. Sí, ja ho sé, no és el mateix palpejar la cuixa de la joveneta que t’han col·locat al costat perquè estigues ‘content’ que violar-la; d’acord. Però ambdues accions tenen la mateixa sintaxi: el subjecte és masculí, i la fèmina, tractada com a objecte, i ho fan perquè poden, perquè se’ls consent; perquè tenen el permís patriarcal i també el beneplàcit del sexisme social que engrana els estereotips des del bressol, lloant l’homenia del rei i la bellesa de la princesa; perquè saben que compten amb la impunitat del Cadascú a sa casa i Déu en la de tots i del vergonyós Dels pecats del piu deu se'n riu.
Fa molt poc –i no a tot arreu– que les dones som subjectes de ple dret, capaces de parlar per nosaltres mateixes, i mereixem ser cregudes, com qualsevol. No creure la dona que passa la vergonya de denunciar un assetjament sexual o una violació, dir que exagera o que menteix, assenyalar que ha passat molt de temps des de l’agressió, minimitzar-la o negar-la, comentar que no s’hi va resistir prou, insinuar que s’ho inventa i/o que potser va haver-hi consentiment... En fi, sospitar de la víctima en lloc de jutjar el botxí té un nom: COMPLICITAT. Una complicitat que normalitza la cultura de la violació una i una altra vegada. No, xiquets, no és que s’haja obert cap veda. El problema és que la veda no s’ha tancat mai i que les dones en som la presa. Callar no és la solució: EL SILENCI US FA CÒMPLICES.
#NoÉsNo, i si no dic que SÍ també és NO.
Diuen que, si Pujol parlara, faria trontollar la democràcia; doncs, jo afirme que, si les dones –i els homes– no callàrem, faríem trontollar de deveres el menyspreable sistema patriarcal que ens oprimeix de mil maneres. ¡Què esperem!
Tros de cartell de Feminismes.Arran
Encarna Sant-Celoni i Verger




* Títol inspirat en el versicle 19,40 de l’evangeli de Lluc i en el meu poema “Titanes”.

Comentaris