SI CALLEU, LES PEDRES CRIDARAN*
¡Sóc Cassandra! [...]
Però, si no m’escolten quan
parle,
¿què sóc sinó quelcom descarnat,
un
fantasma que ningú veu?
Sheri S. Tepper
(de
The Gate to Women’s Country)
Fa mesos que recull material sobre el cas dels cinc escòries (un
militar, un guàrdia civil, un perruquer i dos ultres futbolers amb antecedents,
membres d’un grup de whatsapp de 21
mascles autodenominat La manada) que el 7 de juliol de 2016 van violar repetidament
una jove madrilenya de 18 anys a Pamplona –amb una prova indiscutible: el vídeo
que gravaren per vanar-se’n–; sí, tenia en ment escriure-hi un article perquè
em temia que passara el que està passant, i no sabeu quant m’hauria agradat
haver-m’hi equivocat. Com que se’n parla i se’n parlarà més del que caldria, em
limitaré a fer unes quantes reflexions.
La primera és que, amb una mala pega cruel, el judici va començar el
dilluns 13 de novembre, el mateix dia en què 25 anys abans –el 1992– va tindre
lloc el segrest, la violació, la tortura
i l’assassinat de les 3 xiquetes d’Alcàsser per no se sap quants íncubes de
cloaca, un crim encara no resolt fefaentment, almenys per a mi.
La segona fa ois: segons un article d’El Mundo del 12 de novembre, signat per E.M., “Los cinco se encuentran en prisión provisional
desde el 7 de julio de 2016, el día de los hechos. Los tres primeros [els no
militars] comparten abogado y módulo en la cárcel de Pamplona, donde lejos de ser repudiados por el estigma de
ser presuntos violadores tienen buena relación con los internos y frecuentan el
polideportivo”.
La tercera. Tota aquesta exposició mediàtica del judici me n’ha recordat
un altre, iniciat el 3 de setembre de 2001, per l’assassinat de Rocío
Wanninkhof (oct. de 1999), amb una acusada, Dolores Vázquez, condemnada per un crim que no havia comés. Al
llarg de disset mesos, i durant molt de temps després –fins que se’n descobrí
el veritable assassí–, la premsa espanyola, encapçalada per El País, ABC i El Mundo, manipulà
la informació i criminalitzà i linxà sense
cap prova la presumpta culpable, una dona; per a més detalls, lesbiana.
L’una va ser acusada sense proves, l’altra és víctima amb proves
incontestables, i ambdues comparteixen un handicap, són dones i, només per això, llur paraula fou i és posada en dubte,
com la profeta Cassandra, maleïda per Apol·lo per no haver volgut gitar-se amb
ell. No és el mateix cas, ja ho sé, però, tant en un judici com en l’altre, el
quart poder massacra la femella: en aquest, deixant caure que potser hi va haver
consentiment; en aquell, acusant una innocent. Qui té la paraula, mana, i la
premsa, que té molt de poder i ho sap, se n’aprofita perquè, àdhuc ranquejant,
el sistema es mantinga.
La quarta. El 14 d’octubre de 2016, en un articlet titulat “Manada”,
Emma Riverola dubtava si «és la mateixa violència de sempre o si les xarxes
estan propiciant l’aparició de mons paral·lels...». Sí, i tant que sí; és la
violència de gènere de sempre, una guerra desigual i injusta que causa més de
1.000 violacions, un sens fi d’assetjaments i agressions sexuals de tota mena,
i entre 60-75 assassinats anuals en aquest trosset de món; una guerra que el sancta sanctorum patriarcal revifa i
apaivaga cíclicament, depenent de si creixen o s’estanquen les veus en contra; una guerra que ja dura massa. I, quant
a les xarxes socials, al meu parer ni fabriquen realitats paral·leles ni són reductes
de l’exhibicionisme matxirulo més barroer; simplement mostren una cara més del
masclisme.
Pareidòlia. Worth1000.com
Des que el món és món –que no la Terra–, i pares i sacerdots decidiren convertir
el cos de llurs filles i fidels en moneda de canvi i arma de guerra, a tot
arreu hi ha depravats a la cerca d’incautes i cautes preses; però, per sort,
també hi ha dones que, “sobrepassant la naturalesa de la fembra” i
sobreposant-se a la vergonya i a la por al càstig, alcen la veu per denunciar els
crims de tals espècimens; perquè denunciar l’abús sexual es paga, ausades que
sí. I si no em creieu, pregunteu-li-ho a Aracne, la predecessora mitològica de Tarana
Burke, l’activista que fa més de deu anys va impulsar la campanya #MeToo
(#JoTambé), fa deu dies estrella de les portades dels MMCC i ara noticieta
interior, com prompte ho serà aquesta, fins al propvinent escàndol.
Reprenem el fil. Segons explica el poeta Ovidi en les Metamorfosis, fa molt de temps, a Lídia,
hi havia una jove famosa en l’art de teixir que, reptada per la dea Atena a fer
un tapís millor que el d’ella, es va atrevir a dir-li a la cara que son pare
era un depredador sexual, i el seu oncle, i els seus germanastres, i el seu
avi... Així és, en el tapís que brodà, Aracne va fer-hi un repàs dels estupres comesos
pels mascles olímpics sense deixar canya dreta: Zeus,
Posidó, Apol·lo, Bacus..., i també Cronos. Les víctimes: Europa, Astèrie, Leda, Antíope, Alcmena, Dànae, Mnemòsine, Dòride, Egina, Eòlia, Teòfane, Demèter, Medusa, Melanto, Isse, Erígone,
Filira... Sí, moltes de les dees, nimfes, titànides i simples mortals vexades
i/o violentades que es mostren sense pudor a les sales dels museus. Mites
fundacionals en diuen.
Vista l’actualitat, molt pocs canvis en
tantíssims segles, ¿veritat?, tret que ja podem votar o treballar fora de casa. No, si encara resultarà que Harvey
Weinstein, Dustin Hoffman, Terry Richardson, Woody Allen, Kevin Spacey,... –i el
fotimer d’anònims més pròxims de tots els àmbits els crims dels quals anem coneixent, però no el nom– són uns sants,
i les denunciadores, unes males putes; si encara resultarà que açò és un
concurs mundial de mascles alfa i avant, per veure qui se’n folla més i fa més
osques al revòlver.
I, si parlem del sexisme en els mites, què dir
de la inhumanitat que mostra l’home envers la dona en els llibres sagrats per
excel·lència començant per la Bíblia, el suport moral de la nostra meravellosa
civilització occidental. Més nucs de la corda que ens penja de la forca androcèntrica.
Perquè, a veure, ¿en
quina ment malalta cap que una agressió sexual puga ser plaent per a la persona
agredida, siga bebé, núbil o adulta? La violència de gènere no és natural, és
concomitant amb la cultura sexista que ens matxuca des que naixem; l’únic
factor de risc ineludible de patir-la és ser dona, i la vulnerabilitat no té
data de caducitat.
Vinyeta de J.Morgan. Canarias7
Doncs bé, el càstig que va rebre Aracne per teixir aquell tapís delator
ja us el podeu imaginar. En això sí que han canviat una mica les coses: ara, a
les valentes que gosen denunciar els qui les assetgen o violen, ja no les
converteixen en aranyes; hi ha prou a denigrar-les i a qüestionar la seua credibilitat,
mentre emblanquinen les agressions i exculpen els acusats. No som putes ni
estem boges ni som unes mentideres –els trets intrínsecs a la maligna condició
femenina segons l’imaginari col·lectiu conreat al llarg de segles i segles pel
patriarcat–; som dones, persones, que quede clar. I com que el masclisme sempre
se les apanya per a transformar les víctimes de violència de gènere en
sospitoses, si vosaltres calleu, cridarem nosaltres.
Quan un oncle t’arrima el ‘paquet’ al cul, està abusant de tu; quan un
superior et recrimina que no dugues falda o insinua que us aneu al llit a canvi
de X, està abusant de tu; quan un poeta que admires et clava mà en un sopar
literari, està abusant de tu; quan un amic insisteix i reinsisteix a morrejar-te dient-te "estreta",
està abusant de tu. Sí, ja ho sé, no és el mateix palpejar la cuixa de la
joveneta que t’han col·locat al costat perquè estigues ‘content’ que violar-la;
d’acord. Però ambdues accions tenen la mateixa sintaxi: el subjecte és masculí,
i la fèmina, tractada com a objecte, i
ho fan perquè poden, perquè se’ls consent; perquè tenen el permís
patriarcal i també el beneplàcit del sexisme social que engrana els estereotips
des del bressol, lloant l’homenia del rei i la bellesa de la princesa; perquè saben
que compten amb la impunitat del Cadascú
a sa casa i Déu en la de tots i del vergonyós Dels pecats del piu deu se'n riu.
Fa molt poc –i no a tot arreu– que les dones som subjectes de ple dret,
capaces de parlar per nosaltres mateixes, i mereixem ser cregudes, com
qualsevol. No creure la dona que passa la vergonya de denunciar un assetjament
sexual o una violació, dir que exagera o que menteix, assenyalar que ha passat
molt de temps des de l’agressió, minimitzar-la o negar-la, comentar que no s’hi
va resistir prou, insinuar que s’ho inventa i/o que potser va haver-hi consentiment...
En fi, sospitar de la víctima en lloc de jutjar el botxí té un nom: COMPLICITAT. Una complicitat que normalitza
la cultura de la violació una i una altra vegada. No, xiquets, no és que s’haja
obert cap veda. El problema és que la veda no s’ha tancat mai i que les dones
en som la presa. Callar no és la solució: EL SILENCI US FA CÒMPLICES.
#NoÉsNo, i si no dic que SÍ
també és NO.
Diuen que, si Pujol parlara, faria trontollar la democràcia; doncs, jo
afirme que, si les dones –i els homes– no callàrem, faríem trontollar de
deveres el menyspreable sistema patriarcal que ens oprimeix de mil maneres.
¡Què esperem!
Tros de
cartell de Feminismes.Arran
Encarna Sant-Celoni i Verger
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada