Llibres, cassets, vídeos i fotos de paper

 Publicat en el Calendari dels Brillants 2017

¿Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

fa tants dies.

¿Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

fa tant de temps. 

Pete Seeger 

És molt fàcil fer anys: simplement s’ha de viure. És una mica més complicat admetre’n el pas, i encara ho és més, prendre’n consciència... Llibres, cassets, vídeos i fotos de paper s’acumulen a les prestatgeries del meu voltant corejant la dansa de les partícules de pols... ¿Què se’n farà?, em pregunte.

Davant de l’ordinador, en ple mes d’agost i acabats de complir els 57 –sí, sóc baby boomer i lleona–, em pare a pensar en el repte que ha tingut la barra de llançar-nos l’amic Jota Jota Cardona: fer un repàs d’aquests darrers trenta anys i dir que n’esperem dels propers [trenta].

Bé, personalment i respecte a la segona part, és molt senzill: més tard o més d’hora, m’arribarà el moment de ser espargida –o enterrada– sota forma cendrosa a la Valldigna. I, quant a la primera part, aquests tres últims decennis han estat de tot menys avorrits. Fa trenta anys era una rulla vintanyal disposta a menjar-se un trosset del món, una ‘jove promesa’ –incomplerta– que acabava de publicar la seua primera novel·la, Siamangorina, guanyadora del VII Joanot Martorell de Gandia; una catalanista que va estar a punt de fer-se vikinga, per amor, i una feminista esquerrana que compartia, amb moltes i molts de la seua generació –la generació viva més rica en cultura i hipoteques, i menys prolífica en fills i fets, diuen–, un sens fi d’il·lusions i grans projectes igualitaris, la majoria dels quals, malauradament no s’han realitzat: ja se sap, ‘uns per altres, casa per agranar’.

Així és, i lamente la deriva pessimista que pren l’articlet. Al meu parer, i malgrat els ‘genials’ invents d’aquests darrers sis lustres (telèfons mòbils, cdés, laptops, pantalles planes, faxos, videojocs, memòries usb, postits, iphones, càmeres digitals, gps, ipods, fbs,  twiters, drons..., que més que més ens han complicat l’existència), no vivim millor que fa trenta anys, ni que en fa vint, o fins i tot deu, i estic convençuda que ho hauríem pogut aconseguir si no ens haguérem adormit sobre els llorers amb què ens regalava i ens regala la generació anterior, la que encara mana. I, pel que fa als anys que vindran, en tant que dona i humana, només tinc dos desigs, resumits en una frase: que el políptot llatí de Plaute –“L’home és un llop per a l’home”, amb tots els meus respectes pels llops– i el principi més famós de Protàgores –“L’home és la mesura de totes les coses”– siguen mentida podrida, d’una vegada per totes, algun dia. Potser així, sense cap fe ni llei, i amb el permís de la mare Terra, tindrem alguna probabilitat de sortir-nos-en.