De llengua i de lletraferidures

De llengua i de lletraferidures

La meua aportació a l'antologia "Nosaltres, els fusterians", publicada per Perifèric

D’anècdotes amb Joan Fuster, en tinc dues que poca gent coneix. L’una és un moment, indeleble, transcorregut al Rei En Jaume de València, en un dels recessos vesprals del IV GALEUSCA que hi tingué lloc entre el 29 d’octubre i l’1 de novembre de 1987. El mestre i jo, dempeus, recolzats en la barra del bar de l’hotel; ell, amb un whisky a la mà, i jo, amb un cremadet de Terry. Allí ens estiguérem una bona estona, observant la gent i xarrant de lletraferidures.

L’altra és més recent i alçà polseguera. Fou al 1989, un migdia entre gener i maig, a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, amb Cebrià Císcar de conseller i Merxe Banyuls de cap de protocol, on jo treballava de dinamitzadora lingüística i professora de valencià. Doncs bé, resulta que, en acudir, cinc minuts abans de començar la classe, com sempre, a la sala que teníem assignada, els alumnes em van dir que hi havia gent dins. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig obrir la porta i, de colp, em vaig trobar amb els ulls de no-sé-quants homenots clavats damunt de la meua persona. Abans de poder recular, prudentment, un dels presents em va preguntar que què volíem i jo, bleda de mi, els vaig dir la veritat: que era l’hora de la classe de valencià i que ningú no ens havia avisat que la sala era ocupada. Llavors, Joan Fuster va dir que el valencià era lo primer, que férem el favor d’entrar i que la reunió es traslladava a la cafeteria. Un per un, tots i cadascun dels senyors s’aixecaren de les cadires i, rient rient, seguiren Fuster, mentre jo i els meus alumnes, bo i donant-los les gràcies, hi accedíem. No va ser sinó al cap d’uns minuts, en llegir els noms escrits en els paperets doblegats que indicaven on havien de seure els que havíem ‘expulsat’, que vam prendre consciència del que acabàvem de fer: interrompre una de les sessions del Consell Valencià de Cultura. Perquè us feu una idea de la magnitud de la cosa, heu de saber que aquests eren els vint-i-un membres del CVC en aquella època: Andreu Alfaro, Arcadi Garcia, Emili Giménez, Enric Llobregat, Francisco Lozano, Germà Colón, José Maria López Piñero, Juan Gil-Albert, Leopoldo Peñarroja, Lluís Guarner, Luis Garcia Berlanga, Pere Vernia, Rafael Ramos, Ramir Reig, Tomàs Llorens, Vicent Simó, Vicente Aguilera, Vicent Enrique i Tarancón, Xavier Casp i, és clar, Joan Fuster. El marmoló que Merxe Banyuls em va pegar en assabentar-se del que havia passat va ser antològic, però què voleu que us diga, la veritat és que no m’he penedit mai d’haver obert aquella porta aquell dia.

Encarna Sant-Celoni i Verger, maig de 2017.