Cartell de Manola Roig
Hui,
dilluns 15 d’octubre, serà la tercera edició del Dia de les Escriptores, dedicada a “la insubmissió intel·lectual
d’aquelles autores rebels i transgressores que remaren a contracorrent” –diu la
convocatòria signada per Clásicas y Modernas–; un bon dia per a insistir en la
necessària visibilització
de l’obra de les dones –tota–, i també per a denunciar-ne l’ocultament i la
desvergonyida o sinuosa apropiació per part de pares, marits, germans, amics,
desconeguts..., un robatori massa freqüent arreu, i també en els ‘salons’
tan fins i exquisits de les belles lletres. No volem haver d’apedaçar-ne els fragments, d’ona
en ona, perquè n’hi haja constància en els manuals escolars, els cànons i els projectes
curriculars, ni tampoc haver de trenar de nou, cada vegada, les cordes que ens
enxarxen amb les que ens precediren.
Fa huit dies, el diumenge el 7 d’octubre –una setmana més tard del que tocava–, festejàrem,
a la Casa de la Cultura de Tavernes, el VI Dia
Internacional de la Traducció a la Valldigna, amb el lema “Negres i
blanques. Jazz, blues i poesia”, que tingué com a protagonistes 25 poetes
estatunidenques –de naixença o d'obra– dels segles XIX i XX; 25 escriptores ben
rebels i transgressores, com podeu comprovar: Djuna
Barnes, Elizabeth Bishop, Gwendolyn Brooks, Gertrude Bustill Mossell, Emily
Dickinson, Hilda Doolittle, Sarah Louise Forten, Louise Glück, Susan Griffin,
Carolyn Kizer, Joan Larkin, Denise Levertov, Audre Lorde, Amy Lowell, Alice Ruth
Moore, Marge Piercy, Sylvia Plath, Henrietta Cordelia Ray, Adrienne Rich,
Muriel Rukeyser, May Sarton, Anne Sexton, Anne Stevenson, Alice Walker i
Frances Ellen Watkins.
L’acte
el va obrir una cançó de Nina Simone, I’m feeling good (‘Em sent a
gust’), la mateixa cançó que tancava la primera temporada de la sèrie
televisiva basada en el Conte de la
criada de Margaret Atwood, la qual acompanyava una successió d’escenes de
la vida quotidiana de dones nord-americanes –negres i blanques, esclaves i
lliures–, dels camps de cotó als carrers de Nova York. Tot seguit, després de
la part reivindicativa, mentre es projectaven imatges de les poetes seleccionades,
gent de Tavernes i vinguda de fora vam llegir una quarantena de poemes seus, a
l’escenari, durant quasi una hora. Esborronador. Simplement, meravellós. I el
va tancar, l’esdeveniment, el toc de l’Ajunt de la Bóta, també amb veu femenina.
Doncs
bé, he volgut aprofitar aquest espai per commemorar ambdues avinenteses, i ho
faré amb el preliminar que Margarida Castells i jo mateixa vam escriure per a la
segona:
«Enguany celebrem aquesta festa
de les paraules viatgeres –viatgeres d’espai a espai, de temps a temps, de
llengua a llengua– en clau de vers i a ritme de blues i de jazz, perquè la nau
que porta els poemes que llegirem prové d’Amèrica –en concret, del país dit de
les oportunitats i de tantes esperances frustrades, els Estats Units del
Mississippí, Missuri i Manhattan–, i duu bandera negra i blanca, pirata i
llibertària. Sense aranzels ni taxes de port, l’hem ben acollida i, traslladada
llur llengua saxona a la nostra, mediterrània i llatina, sentirem el ressò de
les veus que crearen tan magnífic estol de fets i mots.
Així és, en un any feminista i
insubmís a desdir, #WeToo, donem la paraula a 25 poetes nascudes entre 1814 i
1944, una mostra de les escriptores que, al nou món –i al vell–, i durant més
de dos segles, trencaren i trenquen el silenci imposat per la crítica
canonitzada pels patriarques de la literatura oficial. Algunes d’elles veren la
llum en la ‘terra de les llibertats’ sota el jou de l’esclavatge, pel “tiny
diabòlic” de la seua pell; d’altres patiren ostracisme i oblit per llur opció
sexual, vida o idees... I totes, alliberades o lliures, negres o blanques,
testimònies sempre, patiren i pateixen un robatori freqüent als exquisits
salons de les belles lletres d’ací i d’allà, només per ser dones: el
reconeixement. I, amb la invisibilitat, els furtaren un dret inherent a tota
obra: el dret a traducció, l’activitat humana que fa possible la transmissió de
coneixement entre cultures vàries.
“És que no sóc una dona?”,
s’exclamava Sojourner Truth, nascuda esclava, en la Convenció de Dones d’Akron
(Ohio) el 1851. S’hi va fer sentir, ¡ausades que sí!, i les seues paraules
aviat es traduïren al dialecte del sud dels Estats Units, perquè era del nord,
tot i que s’havia criat en neerlandés, però no en farefare ni en cap altre dels
79 idiomes de Ghana –la terra dels seus avantpassats–, car a les africanes
dutes per la força a Amèrica, a més de la llibertat i la dignitat, els llevaven
la llengua. Més d’un segle després, prosseguint la lluita, la poeta Audre Lorde,
que parlava en l’anglés de Harlem i escrivia en l’anglés d’Oxford i Cambridge,
va escriure: “Els pares blancs ens van dir: «Pense, per tant existisc». La dea
negra que hi ha en cadascuna de nosaltres –la poeta– ens xiuxiua en somnis: «Sent,
per tant puc ser lliure»”.
Hui, gràcies a les vostres
veus, ressonaran per totes els tam-tams de la vella Àfrica i, recuperant l’art
poètica d’unes ànimes esmaltades pel foc de l’endurança i les flames de la
rebel·lia, farem tremolar la Terra. Sí, hui, gràcies a les vostres veus,
posarem en el tauler de la memòria les fitxes que, en negre sobre blanc, i en
blanc sobre negre, ens recordaran els vaitots del joc, i ‘a joc de dames les
acompararem’.
Gaudim, doncs, de la jornada,
de paraules i lletres, de poesia i música, d’all that jazz d’allà
reinterpretat d’ací. I ho fem retent donatge i homenatge a les traductores i
traductors que ho han fet possible: Montserrat Abelló, Pere Bessó, Núria Busquet, Lluís
Calvo, Andreu González, Carme Manuel, Mireia Mur, Jaume Pérez Muntaner, Isabel
Robles, Encarna Sant-Celoni, Paul Scott Derrick i Dolors Udina.»
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada