Alliçonar a bastonades
¿I què vaig esdevenir tan bon punt va guanyar terreny la versió oficial?...
Una llegenda edificant. Un bastó amb què colpejar altres dones.
Margaret
Atwood,
The Penelopiad,
trad. d'Encarna Sant-Celoni
Un diumenge de
maig, mentre passejava tan tranquil·lament per voreta mar a la platja del meu
poble, dos monyicots que no coneixia de res i son patètic pare –tots tres tan
indígenes com jo, que quede clar– van començar a burlar-se de mi i a insultar-me
en llengua local i espúria, sense més ni més.
El 28 de setembre
va ser un dia terrible, un dia d’aqueixos que no s’obliden mai, un dia de
sentiments contraris i complementaris: por, ràbia, pena, fàstic, impotència i
dolor, molt de dolor, compacient..., tot, en quatre hores. Camí de l’estació
del Nord, assabentar-me, de colp en sec, que tretze dies abans, mentre era
fora, al carrer Sueca de València, un malànima va assassinar i esquarterar un
més que conegut, l’Albert, de Xeraco, el meu perruquer equinoccial, un tros de
pa amb el somriure sempre a la boca..., i noranta minuts més tard, justament a
l’estació de Sueca, patir els amenaçadors improperis i l’assaltament insultant d’un
altre depredador malànima al llarg d’un eternal quart d’hora, sense que ningú moga
un dit i sense poder fer-hi res tret d’intentar conservar la calma per evitar
que els vilipendis a crits d’un desgraciat mitja merda que es creix denigrant
tota dona que en gose alterar l’hegemonia amb la seua simple presència esdevinguen
un mal major, com ara que em trenque la cara o alçar-me jo del banc on sec i
clavar-li’n una que li pose els collons per corbata.
L’1 d’octubre, un
altre jorn esgarrifós, tenyit de roig encés d’ira, a Barcelona, en què porres,
mans enguantades i bales de goma es prengueren a dents impedir que vots
referendaris entrassen dins d’unes urnes de plàstic.
El primer diumenge
d’octubre una
gossada d’elements d’extrema dreta sense morrió, aquissada
pel búnquer barraqueta de sempre, va imprecar, intimidar i escarnir els participants
en l’anual manifestació del 9 d’Octubre de València –sobretot les dones–, un pacífic
acte reivindicatiu al qual no vaig poder acudir per raons mèdiques. Tant fa, el
record del flaix del llustre de la porra dels ‘grisos’ fregant-me la cara, durant
una de les concentracions dels primers anys de la il·lusòria transició, continua
posant-me la pell de gallina.
El 18 de octubre un
ardat d’ultres armats amb carasses halloweenianes va assetjar, a sa casa
i en presència dels fills, un càrrec públic electe valencià; novament, una dona.
Són només uns
quants exemples, personals i/o públics, de la brutal cultura de la violència,
de la violació, que impera en la societat actual i que molts neguen. Tant és el
tipus d’insult, són els de sempre –“gorda, lletja, puta, vella...”–, ni en això
són originals. Ja ho sabem: totes les versions oficials parlen la mateixa
llengua, la del vencedor.
Matança dels pretendents. Pintor d'Ixió, ca. 330 aC. Louvre
La cita que
encapçala aquest article d’opinió pertany a una novel·leta, The Penelopiad (‘Penelopíada’, 2005), de
Margaret Atwood, una recreació del mite de Penèlope narrat en l’Odissea, la modèlica esposa de la
tradició patriarcal que durant vint anys es mantingué fidel al marit absent; una
revisió que me n’ha fet recordar una altra, en aquest cas de la caiguda de
Troia que explica la Ilíada, la
novel·la The Firebrand (‘La torxa’,
1987), de Marion Zimmer Bradley. Imprescindibles totes dues, al meu parer, o,
si més no, entretingudes.
Doncs bé, en la Penelopíada, Atwood cedeix la paraula a
l’esperit de l’esposa exemplar per excel·lència, la qual comparteix
protagonisme amb un cor de dotze esclaves també mortes: les dotze criades que
Telèmac, obeint el manament d’Odisseu, va matar, després d’obligar-les a apilar
els cossos dels morts al pati, a llavar el terra i a netejar les taules i les
cadires brutes de sang; però, en comptes d’acoltellar-les per l’esquena, com son
pare li havia ordenat, l’aprenent de mascle els va llevar qualsevol esquitx de dignitat
penjant-les en filera d’una soga.
Recordem el ‘mite’
(cant XXII de l’Odissea). En tornar a
Ítaca, després de vint anys d’absència, Odisseu, ajudat pel fill i dos
servents, dóna mort als pretendents de Penèlope –més de cent vint, a ferro,
netament– i també a dotze jovenetes que durant els darrers deu anys hi havien
sigut violades, repetidament, perquè formaven part del botí a què aquells aspiraven.
En la Penelopíada, la raó d’aquestes
darreres morts l’aporta el testimoni de la mateixa Penèlope durant el judici al
seu espòs, gravat en vídeo per les criades: «El que va obrar en contra d’elles,
en la ment d’Odisseu, no va ser el fet que les violaren, sinó que van ser violades
sense permís. [...] Sense permís del seu amo». Així és: «és una imprudència situar-se
entre un home i el reflex de la seua intel·ligència», ens adverteix. Violència
genèrica, sí; però com sempre, en femení, pitjor.
El sistema patriarcal
té moltes maneres d’adoctrinar en els paràmetres androcèntrics que l’alimenten
i n’asseguren la supervivència, molts mecanismes de control per mantindre les
relacions de domini i subordinació: bé directament, marcant territori des del
bressol, mitjançant constrenyedores modes i complements, o a força d’humiliants
missatges publicitaris de tot color, opció i religió; bé, a través de sicàries
que, sent-ne conscients o sense voler, fan de bastó d’altres dones amb el subliminal
missatge que coneixem de memòria: sigues submisa, obeeix i calla. I, per a les
díscoles que s’atreveixen a no representar el paper que tenen assignat, el
correctiu que els violents més s’estimen: llenya i insults, sense vaselina, que
la ‘lletra’ amb sang entra. “¡Així aprendran!”.
És la xacra de
sempre, la violència que els éssers humans exerceixen sobre els seus semblants
per intentar demostrar que no en són, de semblants, sinó inferiors. I no és
biològica, sinó apresa. I la solució per desfer-se’n continua sent la mateixa:
educació, cultura i respecte a la diferència.
Prosseguim. Cap al
final de la Penelopíada, ens
assabentem que Odisseu s’ha encarnat en molts altres mascles en el transcurs
dels segles. «Ha sigut un general francés, ha sigut un invasor mogol, ha sigut
un magnat a Amèrica, ha sigut un caçador de caps a Borneo. Ha sigut una
estrella de cinema, un inventor, un publicista». ¿Us recorda quelcom o algú?...
Supose que més d’un/a ha pensat en una campanya ara ‘de moda’, el moviment #MeToo
(#JoTambé), una iniciativa impulsada fa més de deu anys per Tarana Burke, tot i
que ha cobrat actualitat fa poc, arran de les denúncies per assetjament,
agressió sexual i/o violació de més de cinquanta dones contra el productor
Harvey Weinstein: la punta de l’iceberg. Perquè així sembla ser la vida si
naixes amb vagina. Malauradament i mentre les coses no canvien, al llarg de la
nostra vida totes les dones estem –hem estat o estarem– exposades, en major o
menor mesura, a algun tipus de violència sexual o sexista, encara que siga a un
nimi “Això ara no toca, nena”.
Encarna Sant-Celoni
i Verger, octubre 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada